essica, Jonàs, Jordi, Joan, Josep, Joana, Josefina, aume, Jacinta,...ugar, joguina, joc...
ove, jovenívol, jovent, joventut...
És que m'ha agradat la Jota.
La Jessica ha tornat a començar amb un altre abecedari.
dissabte, 14 de novembre del 2009
Lletres
essica, Jonàs, Jordi, Joan, Josep, Joana, Josefina, aume, Jacinta,...ugar, joguina, joc...
ove, jovenívol, jovent, joventut...
És que m'ha agradat la Jota.
La Jessica ha tornat a començar amb un altre abecedari.
dimecres, 11 de novembre del 2009
Un viatge a Londres - Minirelats (2ª temporada)
Anada i tornada
Pel Nadal del 1986 vaig tenir l’oportunitat de viatjar a Londres per primera vegada, aprofitant que aquell any la trobada anual de la comunitat ecumènica de Taizé es feia allà. Amb uns companys de la facultat ens hi vam apuntar, més per les condicions econòmiques molt favorables a les nostres butxaques d’estudiant, que no pas per inquietuds religioses. Era també la primera vegada que jo viatjava més enllà del sud de França. El viatge era des de Barcelona en autocar. Vam creuar França fins a Calais. Des d’allà en ferry fins a Dover, ja a la Gran Bretanya. Va ser un del pitjors tràngols que mai he passat. Tota la travessia i fins dues o tres hores després de baixar del vaixell encara notava el cap ben atontat. En arribar ens van repartir per cases de voluntaris de Taizé i a nosaltres ens van allotjar a casa de la senyora Hitchcock, qui de seguida ens va aclarir que no era parenta del cineasta. Estàvem als afores de la city i d’allà cada dia anàvem en tren fins Victoria Station per poder fer les visites que ens havíem programat com a imprescindibles. Vam anar en metro, en els autobusos de dos pisos i a peu. Vam comprar a Oxford Street, vam “tocar” la pedra Rosetta i vam cantar a la Westminster Abbey. Ens haurien fet falta més dies per poder completar la llista, però vam tornar entusiasmats amb l’experiència. De tornada, també en autocar, quan ja érem a França, a l’alçada de Toulouse, va ser com si algú hagués obert el llum. Només en aquell moment vaig ser conscient que havíem passat cinc dies a les fosques: Londres m’havia agradat molt, i voldria tornar-hi, però m’havia faltat la calidesa i la llum del sol que disfrutem més cap al sud.
Pel Nadal del 1986 vaig tenir l’oportunitat de viatjar a Londres per primera vegada, aprofitant que aquell any la trobada anual de la comunitat ecumènica de Taizé es feia allà. Amb uns companys de la facultat ens hi vam apuntar, més per les condicions econòmiques molt favorables a les nostres butxaques d’estudiant, que no pas per inquietuds religioses. Era també la primera vegada que jo viatjava més enllà del sud de França. El viatge era des de Barcelona en autocar. Vam creuar França fins a Calais. Des d’allà en ferry fins a Dover, ja a la Gran Bretanya. Va ser un del pitjors tràngols que mai he passat. Tota la travessia i fins dues o tres hores després de baixar del vaixell encara notava el cap ben atontat. En arribar ens van repartir per cases de voluntaris de Taizé i a nosaltres ens van allotjar a casa de la senyora Hitchcock, qui de seguida ens va aclarir que no era parenta del cineasta. Estàvem als afores de la city i d’allà cada dia anàvem en tren fins Victoria Station per poder fer les visites que ens havíem programat com a imprescindibles. Vam anar en metro, en els autobusos de dos pisos i a peu. Vam comprar a Oxford Street, vam “tocar” la pedra Rosetta i vam cantar a la Westminster Abbey. Ens haurien fet falta més dies per poder completar la llista, però vam tornar entusiasmats amb l’experiència. De tornada, també en autocar, quan ja érem a França, a l’alçada de Toulouse, va ser com si algú hagués obert el llum. Només en aquell moment vaig ser conscient que havíem passat cinc dies a les fosques: Londres m’havia agradat molt, i voldria tornar-hi, però m’havia faltat la calidesa i la llum del sol que disfrutem més cap al sud.
dilluns, 2 de novembre del 2009
L'armari - Minirelats (2ª temporada)
Aventures
Quan va acabar de llegir Cròniques de Nàrnia, la Júlia va correr a l’armari de la seva mare, va enretirar la roba i va tocar tota la part de darrera per a veure si aquell armari li podria servir per anar a un món diferent del seu i passar aventures. Al cap de deu minuts en va sortir ben escabellada i amb la claredat que no hi tenia cap possibilitat. S’hauria de buscar les aventures al món on vivia. Però no tenia germans ni germanes, els pares i altres adults no li interessaven gaire i avui no podia trucar a cap amiga de l’escola per què vingués a jugar. Tenir un amic invisible o imaginari ho trobava una tonteria, i li va agafar una mica de ràbia d’estar sola. Va rumiar una estona i va recordar que al pis de sota hi vivia una nena més o menys de la seva edat, i amb qui mai havia parlat. Es va decidir a baixar i preguntar si podien jugar juntes. Va demanar permís a la seva mare i va sortir a l’escala. Va trucar a la porta i una senyora amb els cabells vermells, molt maquillada, i amb un vestit llarg i de coloraines va sortir al replà. Sense vergonya la Júlia es va presentar i va demanar a la senyora si podia conèixer la nena veïna, que de seguida havia aparegut al rebedor darrera de la dona. La pèl-roja no la va deixar acabar, va començar a cridar i a moure els braços per fer-la fora. La Júlia es va quedar sorpresa mirant la porta quan la dona va tancar-la de cop. Va tornar a pujar i la seva mare que llegia asseguda al sofà li va preguntar com havia anat i si venia sola. Ella va aixecar les espatlles i va dir “Em sembla mare, que haurem d’anar amb compte. La del pis de sota és una bruixa”.
Quan va acabar de llegir Cròniques de Nàrnia, la Júlia va correr a l’armari de la seva mare, va enretirar la roba i va tocar tota la part de darrera per a veure si aquell armari li podria servir per anar a un món diferent del seu i passar aventures. Al cap de deu minuts en va sortir ben escabellada i amb la claredat que no hi tenia cap possibilitat. S’hauria de buscar les aventures al món on vivia. Però no tenia germans ni germanes, els pares i altres adults no li interessaven gaire i avui no podia trucar a cap amiga de l’escola per què vingués a jugar. Tenir un amic invisible o imaginari ho trobava una tonteria, i li va agafar una mica de ràbia d’estar sola. Va rumiar una estona i va recordar que al pis de sota hi vivia una nena més o menys de la seva edat, i amb qui mai havia parlat. Es va decidir a baixar i preguntar si podien jugar juntes. Va demanar permís a la seva mare i va sortir a l’escala. Va trucar a la porta i una senyora amb els cabells vermells, molt maquillada, i amb un vestit llarg i de coloraines va sortir al replà. Sense vergonya la Júlia es va presentar i va demanar a la senyora si podia conèixer la nena veïna, que de seguida havia aparegut al rebedor darrera de la dona. La pèl-roja no la va deixar acabar, va començar a cridar i a moure els braços per fer-la fora. La Júlia es va quedar sorpresa mirant la porta quan la dona va tancar-la de cop. Va tornar a pujar i la seva mare que llegia asseguda al sofà li va preguntar com havia anat i si venia sola. Ella va aixecar les espatlles i va dir “Em sembla mare, que haurem d’anar amb compte. La del pis de sota és una bruixa”.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)