Dues versions per a un sol tema: "La cuarta mano"

Versió 2: Nadales
Només tinc dues mans!! M’has sentit? No en tinc ni tres ni quatre, o sigui que per molt que em cridis no podré anar més depressa a ensobrar totes les postals de Nadal que t’has entestat a escriure per a tots els amics que tenim desperdigats pel món! Però si ara ja ningú escriu nadales, home! On vas a parar! Era tan senzill enviar un correu electrònic! Però no, escriure, ensobrar i enganxar segells. I no m’atabalis més, que ja t’he dit que ni amb quatre mans acabaria això abans que avui tanquin l’oficina de correus!

Dues versions per a un sol tema: "La cuarta mano"

Versió 1: La rentadora
La Maria es va comprar una rentadora de quarta mà, però estava com nova. No tenia cap ratllada, i quan funcionava no feia cap soroll estrany. Li va durar dos anys funcionant la mar de bé. Fins que un dissabte, mentre esperava que centrifugués va sentir un pluf i la màquina va deixar de funcionar. Va haver de treure la roba xopa i estendre-la. Les veïnes es queixarien de l’aiguat, però per una vegada que les molestava…Aquella mateixa tarda va anar a la botiga d’electrodomèstics i es va comprar una rentadora nova. La vella li van recollir els mateixos transportistes i al cap d’unes hores la van deixar a la deixalleria. Havia viscut dotze anys.

El collar - Minirelats (2ona temporada)

Tribus urbanes



es dues noies van entrar a la botiga per què una d’elles es volia comprar un collaret. La dependenta els en va ensenyar uns quants: en tenien de vàries mides, més llargs alguns, més ajustats els altres. De diferents colors i amb diferents ornaments. La que volia comprar el collar no s’acabava de decidir. Mirava l’estesa de peces sobre el taulell i feia el gest d’agafar-ne una, però quasi de seguida canviava d’idea i les mans es movien per tocar la que els ulls proposaven com a alternativa. La que feia d’acompanyant no deia res. Només esperava que la seva amiga triés i comprés el collaret d’una vegada, i que sortissin de la botiga. La dependenta, pacient darrera el taulell, donava alguna indicació i algun consell, i esperava també la decisió de la noia. Finalment, ella va agafar-ne un de tons vermells i peces platejades i se’l va posar satisfeta. Va pagar el que tocava, i després de fer un senyal a la seva amiga van sortir totes dues de la botiga. La dependenta no sabia ben bé què pensar, però al cap i a la fi, va concloure, les noies eren joves, buscaven alternatives, i en aquella ciutat no hi havia molta oferta. La seva única opció a tenir un collar de tatxes d’estètica punk, era anar a buscar-lo a la botiga d’animals més ben assortida que hi havia a la comarca.

Lletres

essica, Jonàs, Jordi, Joan, Josep, Joana, Josefina, aume, Jacinta,...
ugar, joguina, joc...
ove, jovenívol, jovent, joventut...

És que m'ha agradat la Jota.

La Jessica ha tornat a començar amb un altre abecedari.

Un viatge a Londres - Minirelats (2ª temporada)

Anada i tornada
Pel Nadal del 1986 vaig tenir l’oportunitat de viatjar a Londres per primera vegada, aprofitant que aquell any la trobada anual de la comunitat ecumènica de Taizé es feia allà. Amb uns companys de la facultat ens hi vam apuntar, més per les condicions econòmiques molt favorables a les nostres butxaques d’estudiant, que no pas per inquietuds religioses. Era també la primera vegada que jo viatjava més enllà del sud de França. El viatge era des de Barcelona en autocar. Vam creuar França fins a Calais. Des d’allà en ferry fins a Dover, ja a la Gran Bretanya. Va ser un del pitjors tràngols que mai he passat. Tota la travessia i fins dues o tres hores després de baixar del vaixell encara notava el cap ben atontat. En arribar ens van repartir per cases de voluntaris de Taizé i a nosaltres ens van allotjar a casa de la senyora Hitchcock, qui de seguida ens va aclarir que no era parenta del cineasta. Estàvem als afores de la city i d’allà cada dia anàvem en tren fins Victoria Station per poder fer les visites que ens havíem programat com a imprescindibles. Vam anar en metro, en els autobusos de dos pisos i a peu. Vam comprar a Oxford Street, vam “tocar” la pedra Rosetta i vam cantar a la Westminster Abbey. Ens haurien fet falta més dies per poder completar la llista, però vam tornar entusiasmats amb l’experiència. De tornada, també en autocar, quan ja érem a França, a l’alçada de Toulouse, va ser com si algú hagués obert el llum. Només en aquell moment vaig ser conscient que havíem passat cinc dies a les fosques: Londres m’havia agradat molt, i voldria tornar-hi, però m’havia faltat la calidesa i la llum del sol que disfrutem més cap al sud.

L'armari - Minirelats (2ª temporada)

Aventures
Quan va acabar de llegir Cròniques de Nàrnia, la Júlia va correr a l’armari de la seva mare, va enretirar la roba i va tocar tota la part de darrera per a veure si aquell armari li podria servir per anar a un món diferent del seu i passar aventures. Al cap de deu minuts en va sortir ben escabellada i amb la claredat que no hi tenia cap possibilitat. S’hauria de buscar les aventures al món on vivia. Però no tenia germans ni germanes, els pares i altres adults no li interessaven gaire i avui no podia trucar a cap amiga de l’escola per què vingués a jugar. Tenir un amic invisible o imaginari ho trobava una tonteria, i li va agafar una mica de ràbia d’estar sola. Va rumiar una estona i va recordar que al pis de sota hi vivia una nena més o menys de la seva edat, i amb qui mai havia parlat. Es va decidir a baixar i preguntar si podien jugar juntes. Va demanar permís a la seva mare i va sortir a l’escala. Va trucar a la porta i una senyora amb els cabells vermells, molt maquillada, i amb un vestit llarg i de coloraines va sortir al replà. Sense vergonya la Júlia es va presentar i va demanar a la senyora si podia conèixer la nena veïna, que de seguida havia aparegut al rebedor darrera de la dona. La pèl-roja no la va deixar acabar, va començar a cridar i a moure els braços per fer-la fora. La Júlia es va quedar sorpresa mirant la porta quan la dona va tancar-la de cop. Va tornar a pujar i la seva mare que llegia asseguda al sofà li va preguntar com havia anat i si venia sola. Ella va aixecar les espatlles i va dir “Em sembla mare, que haurem d’anar amb compte. La del pis de sota és una bruixa”.

La desil·lusió - Minirelats (2ª temporada)

El ram
Quina il•lusió quan va veure aquell ram de flors! El dia del seu aniversari! Mai li havien enviat un pom així. Feia cinquanta anys i el dia havia estat fantàstic. De bon matí, els seu marit i els seus fills l’havien despertat amb petons i un felicitats! Per molts anys!
Quan va entrar a la cuina per a esmorzar va trobar un regal sobre la taula. No va ser l’únic. Els companys de feina també n’hi van fer un, el seu germà, les amigues i fins i tot la veïna del replà. I és que cinquanta anys és un nombre especial li deia tothom.
Cap a les vuit, mentre preparava el sopar van trucar a la porta. Va obrir ella mateixa i el noi amb el ram de flors virolades va demanar per la Rosa. El cor li va fer un bót i un somrís li va il•luminar la cara, en cinc minuts li va passar pel cap el bon dia que havia passat. Rosa Martell? Va preguntar el jove. No, jo sóc Rosa Tortell. El noi va fer cara interrogant, va comprovar la seva llibreta i va mormolar un perdó m’he equivocat. Després va girar cua i va entrar a l’ascensor, les portes del qual encara eren no s’havien tancat…

Lletres

Qué preciosa m'ha semblat la M que ha pensat la Jessica Hische!

Aquestes lletres les vaig trobar a través d'un dels blocs que segueixo. Com us deia la setmana passada, això de la xarxa et porta a llocs curiosos i moltes vegades interessants.

I per fi he aconseguit fer un enllaç!

Minicontes Les coses eren boniques, la vida no gaire...

El Pere va sortir de la seva caseta de fang, enganxada a un roure centenari dels molts que hi ha al Bosc del Follets. Anava net i polit, amb la seva bossa, i com cada dia va caminar entre les fulles caigudes, disfrutant de la tardor. Del groc més llimona al verd més fosc, les fulles feien soroll quan el seu pas les movia. N´hi havia de moltes formes, algunes senceres i altres trencades. De tant en tant mirava amunt entre els arbres, i veia el blau del cel una mica esmorteït ja a aquelles alçades de l´any. Buscava pedres de formes extranyes, algunes grises, altres amb vetes, les més grosses cobertes de molsa. No es veien papallones com a la primavera, però encara quedaven algunes marietes i formigues, els ocells piulaven i ell era feliç de ser allà. Les coses al bosc eren tan boniques!... Però la vida no gaire. Això li repetia quasi cada dia el seu company, en Robert. Tots dos treballaven a la Biblioteca Central del Follets, eren els encarregats d´endreçar els llibres. Quan no tenien massa feina, el Robert s´asseia a la vora dels finestrals i mirava sempre més enllà. El Pere va arribar a la Biblioteca, va anar cap al taulell, i en Robert no hi era. Hi havia en Martí, l´encarregat. “El Robert ha demanat el trasllat”, li va dir, “avui treballaràs sol i demà ja vindrà el seu sustitut”. El dia es va fer llarg sense sentir els grunys i els sospirs del seu company. Quan al vespre ja era a casa va trucar el carter i li va entregar un paquet i una nota. Dins del paquet hi havia un quadre pintat: era el paisatge que es veia des del finestral de la Biblioteca. La nota deia “Benvolgut Pere, me´n vaig a la Ciutat dels Follets buscant que la meva vida allà sigui tan bonica com les coses que deixo aquí. Et deixo el meu quadre més estimat en dipòsit, perquè penso que algun dia trobaré a faltar el Bosc on vaig créixer i aleshores el vindré a buscar. Robert”.

Lila que l'amor s'hi enfila

Fa temps algú em va explicar que les buguenvíl·lies són de color lila perquè els hi ha donat el sòl. O que com més sol els tocava es feien més fosques? Ja no me'n recordo, però avui m'ha vingut aquest pensament al cap quan he passat per davant d'una casa amb jardí on en tenien una de molt gran i molt florida, d'un lila intens, molt intens.
De les buguenvíl·lies me'n va parlar per primera vegada la meva tieta després d'un viatge a l'Àfrica, i curiosament aquesta planta va començar a aparèixer en algunes lectures. Planta semi-salvatge, que pel que sembla no requereix gaire atencions, excepte protegir-les de les gelades. No sabia com eren, però només el nom m'era atractiu. Avui aprenc que són originàries de Brasil i que el nom li van posar en memòria de Louis Antoine de Bougainville, navegant francès que la va descobrir en aquell país i va ajudar a escampar-la pel món.
M'agrada el lila, i avui especialment el de les buganvíl·lies que s'enfilaven paret amunt.

Setembre al paisatge més bonic de Catalunya

Cap de setmana llarg. Hem anat a les terres de l'Ebre. Amb els nens hem estat a l'apartament de L'Ametlla de Mar, però ens hem desplaçat cada dia a Deltebre per trobar-nos amb els nostres amics.
El Delta queda prou lluny de Barcelona per no haver-hi, a aquestes alçades de l'any, molta aglomeració turística. La majoria, locals i alguns que com nosaltres aprofiten la possibilitat d'un allotjament gratuït. Hem disfrutat de la calma, de la caloreta, del bon menjar -parrillada a la vora de l'Ebre, calamars, menjar blanc...- i sobretot de la llum de setembre, que fa que el blau del cel sigui de veritat el blau celest, sense la grogor del cel d'estiu ni la grisor del cel d'hivern.
El capvespre a la platja hagués sigut perfecte si no fós pels mosquits que reclamaven com a seu un espai que convidava a la mandra dels grans i a les ganes d'aventura dels petits.
I de tornada, per les carreteres secundàries del Delta, els crancs que les travessen ens van donar la sensació d'estar en un lloc extrany. Vam preguntar i ens van dir que era normal, i que eren crancs autòctons ("Austrapotamobius pallipes"), però buscant amb el Google tinc els meus dubtes de si no eren els crancs americans ("Procambrus clarki").
Jo no vaig votar, però m'hagués agradat que el Delta de l'Ebre hagués sortit escollit com el paisatge més bonic de Catalunya.

Rosa, que l´amor s'hi posa.

Sóc la samarreta blanca amb topets rosa, i estic ben plegada i a punt sobre la cadira de la Martina. El més probable és que demà al matí hagi d'aguantar els seus plors i crits, i passi una estona a terra ben arrugada abans no vulgui que jo la vesteixi. Sóc la primera candidata a sustituir la samarreta rosa, que està a punt de convertir-se en draps: fa tres setmanes que aguanta jornades de dotze hores. L'esmorzar, l'escola, la pols del pati, els dits greixosos de l'hora de dinar i la xocolata de berenar, una mica més de pols del parc... Després les sortides de cap de setmana...Quan acaba el dia encara li queda gairebé una hora i mitja donant voltes a la rentadora, amb el sabó i el suavitzant. Si hi ha sort l'estenen al balcó i es pot airejar una mica, però si el dia està malament li toca una hora de sauna a l'assecadora. Ja no pot més! El rosa tan brillant i net que tenia quan va sortir del bombo de tintar s'ha transformat en un rosa grisós i brut, i no és el "rosa que l'amor s'hi posa" que va sentir quan l'àvia de la Martina la va veure el dia que la nena l'estrenava.

Minicontes Dilluns, Lunes, Monday...

UNA ALTRA VEGADA ÉS DILLUNS??!!

Una altra vegada és dilluns??!! Avui m´he despertat sense que sonés el despertador. Sempre el tinc posat a les set, i així tinc temps de fer la dutxa i esmorzar tranquil.lament abans d´anar cap a treballar. Però avui no em feia falta. De fet, si vull, ja no hauré de llevar-me cap dilluns més a les set. Ni dimarts, ni dimecres…

Fa dos mesos vaig enviar tres cartes per participar en el sorteig d´ “Un sou per a tota la vida” que cada any fa l´empresa que comercialitza el cafè soluble del qual sóc consumidora habitual des de fa un pila d´anys. Mai he tingut sort en aquests concursos, però pel que sembla aquest any sí que ha estat el de la meva sort. Quan em van trucar per comunicar-m´ho no m´ho podia creure! I era veritat! Veritat de la bona, com deia la meva àvia! Total! Que després de païr-ho vaig començar a pensar en com encabiria un fet com aquest en la meva vida. Primer vaig fer uns quants números i em vaig assessorar amb un bon advocat laboralista i el gestor de sempre. I no us penseu, la decisió va ser molt fácil. Quan fas un horari de vuit a vuit, encara que ben pagat, però amb un cap i uns companys i col.laboradors que sempre rondinen, la balança es va inclinar cap el cantó del viure una mica millor amb una mica menys. Prou viatges, prou reunions aborrides, prou haver d´aguantar les queixes de gent que es queixa perquè sí…

M´he fet un nou pla de vida, i avui dilluns, començo.

Una altra vegada és dilluns!! I avui ho dic contenta!

El perquè d´aquest bloc.

Mai fem les coses sense un perquè. A vegades tenim el perquè molt clar, i altres està amagat en el nostre subconscient. En el meu cas hi va haver un perquè primari i és que vaig tenir curiositat per practicar què era un bloc. Com que ja havia alimentat un altre bloc, encara que de forma anònima i grupal, no va ser difícil fer el primer pas. I ja que he començat penso que el continuaré.
No tinc ganes d´explicar coses molt íntimes, però sí que m´agradaria fer-hi reflexions que ara em guardo per a mi mateixa. També hi afegiré els minicontes, potser la descripció d´algun viatge o d´alguna sortida que m´hagi agradat especialment. A la vegada em permetrà practicar l´escriptura, i fixar idees que em passen pel cap i que a vegades no sé concretar.

T´he enviat una postal...

Quan fa anys feia viatges més o menys exòtics hi havia dues coses que m´havia imposat com a obligatòries. La primera era trucar una vegada als meus pares per dir que estàvem bé, i la segona comprar i escriure unes quantes postals, als avis i als amics sobretot. De tornada a casa també m´agradava trobar a la bústia alguna postal que m´havien enviat a mí i veure paisatges que no reconeixia. Els textes eren habitualment curts, tipus telegrama i intentaven donar la màxima informació en poques frases.
En un època de la meva vida em vaig dedicar a fer col·lecció de postals i algunes de les que vaig rebre les he guardat anys i anys. Aquest any només he rebut una postal, des de Menorca, del meus fills i també la guardaré.

"Hola mama hem anat a unes platges molt boniques i hi han alguns peixos que mosseguen. Molts petons. G. i O."

I des del passat:

Des de Costa d´Ivori, 1994. "Hola gent! Ara mateix sóc camí del lloc on hem de fer de paletes. El viatge s´està fent etern, però hem d´aprendre a prendre-s´ho a "l'africana". Res més, que vagi tot molt bé!! N."

Des de Madrid, 1994. "Hola gent! Si mai aneu a Madrid, pregunteu-me on CAL anar. Ho sé. Petonets. P."

Des d´Itàlia, ??. "Hola! Després de molts km per anar de vacances l'únic que coneixo d'aquest poble és l'aigua i els núvols. Quina ràbia! i al plom de l'Antonio!! Ciao, E."

Des de Marrakech, 1992. "Hola nenes, records de d'aquesta ciutat plena de gent per tot arreu, motos i bicicletes i nens i vaja...de tot. Apa, fins ara. J."

Des d'Escòcia, 1991. "Salutacions des d'Escòcia!! Fem molta carretera, mengem poc i ens costa trobar un lloc per dormir. Una abraçada. M."

Minicontes Nosaltres Mateixos

Equació
Tu mateixa… la frase habitual que es fa servir quan no es tenen ganes de mullar-se a l´hora d´aconsellar algú. Jo mateixa acabo de buscar al Pompeu Fabra el significat d´aquest mateix / mateixa. El senyor Fabra indica que és un demostratiu d´identitat, que postposat a un pronom o a certs adverbis els enfasitza. Aleshores, jo mateixa, sóc jo i ningú més. En aquests moments no tinc massa ganes de parlar de mí. En unes setmanes hauré pres una decissió que canviarà la meva manera de viure i segurament el jo mateixa d´avui serà una mica diferent. Un mateix està fet de les experiències passades, del conjunt de les vivències del moment i perquè no? De les que espera tenir més aviat o més enllà en el temps. Per això, en aquests moments quan no està clara una part de l´equació no puc pensar en un resultat determinat. Més aviat diria que estic en procés de resoldre una integral, allò que realment era una suma de parts petites que anaven canviant a cada moment. Per tenir-ho tot més definit només jo mateixa he d´escollir un dels camins que ara tinc al davant.

Minicontes El Mirall

Els miralls de la Lídia
La Lídia es va llevar i com cada dia el primer que va fer va ser mirar-se al mirall. Era tan guapa! Tothom li deia que ho era molt de guapa. Des de ben petita, els pares, els avis, la família en general, coneguts i desconeguts sempre li havien dit. Quan anava creixent la cosa no va canviar. De maneres diferents només rebia comentaris sobre la seva bellesa: ets preciosa, quins ulls tan expressius, et vas fent gran i més guapa… Si tothom li deia, per força havia de ser guapa. La Lídia n´estava tan convençuda que sempre va pensar que quan pugués es presentaria a Miss Univers. Res de passar primer per Miss Bages o Miss Espanya. Ella aniria directa al cim de les belleses! Però aquell matí quan va sortir de casa i es va trobar a la veïna del primer segona amb el seu fill de quatre anys, el nen li va dir:
-Lletja! La Lídia no en va fer ni cas! Quan era a la porteria es va tornar a mirar al mirall. Però si estava súper bé! Camí de l´institut continuava sentint aquell lletja i per fer-lo callar es va anar mirant a tots els aparadors per recomprovar la seva bellesa. Només arribar a l´institut va anar al lavabo per tornar a veure´s reflectida al mirall i assegurar-se que continuava sent la més maca de casa, de l´escola, del barri, la qui podia arribar a ser Miss Univers. Aquell lletja, però, li havia fet mal i li va fer trontollar el seu convenciment de ser de veritat tan guapa.
Es va mirar i remirar, de perfil, de front, fent cares i carotes. Res! Definitivament ella era guapa i ningú la podria convèncer del contrari. Quan va surtir del lavabo va veure en Marc amb la seva colla d´amics. Ell sí que era guapo, i simpàtic! va pensar la Lídia. Però no semblava que en Marc tingués molt interès per la Lídia. Pensarà que sóc lletja? va ser la seva pregunta just abans d´asseure´s i començar la classe de mates.

Minicontes Transports Metropolitans

Globus
Va sortir de casa i va baixar pel carrer Horta fins a la plaça Eivissa. Havia d´anar a la facultat i la ruta habitual era agafar la línia blava fins a Sants Estació i allà canviar a la línia verda fins a Palau Reial. Tot plegat entre tres quarts d´hora i una hora de camí. No sabia si el trobaria o no, però sempre hi pensava. Habitualment li feien angúnia, i no li agradaven gens els pidolaires que passaven pels vagons cantant, tocant l´acordió o venent mocadors. Però aquell noi era diferent, mai havia sentit que demanés res. Per l´accent, havia deduit que venia d´un país de parla anglesa, i no sabria dir-ne l´edat perquè duia la cara mig pintada i roba una mica fluixa. Entrava al vagó amb dos o tres globus inflats, els llençava amunt i animava a la gent a no deixar que toquessin el terra. Normalment els viatgers s´ho prenien amb humor i mig rient per sota el nas, i com qui no vol la cosa jugaven una estona amb els globus fent cas de les paraules del noi. Només aleshores s´adonava de les cares sèries i trascendents que feien tots abans que el noi els fes jugar amb els globus.
Qui arribava a terme després d´haver jugat uns minuts sortia del vagó amb un somriure als llavis, i potser alguna cosa d´aquelles que moments abans semblava molt important, ara ja no ho era tant.
No sabia els motius pels quals aquell noi feia allò, perquè ni demanava diners ni la gent li´n donava. Pensava que potser feia alguna tesi doctoral i volia averiguar si els usuaris de la línia blava eren més riallers que els de les altres línies. També podria ser que fos un altruista optimista i feliç que volia fer que persones aparentment tristes comencessin la seva jornada amb una mica més d´al.legria.
Mai però es va atrevir a preguntar-li i la resposta no la sap.

Minicontes El cabell

Tall de cabell
Va anar d´un pèl que aquell matí no perdés l´autobús. Li havia costat molt acordar la cita amb la perruquera més prestigiosa de la ciutat, i com que tenia el saló en un barri allunyat del seu no hi podia anar fent una caminada com ella hagués volgut. Va entrar a la perruqueria quan faltaven cinc minuts per l´hora que li havien dit, i sorprenentment no va tenir ni temps de fullejar les revistes del cor. De seguida la van fer seure davant del mirall i la perruquera amb més prestigi de la ciutat la va mirar, li va toquejar els cabells i va concloure amb un “ja veuràs que bé que et deixarem!”. Aleshores la van fer anar al rentacaps, aigua calentona, xampú d´olor, suau massatge que la va rel.laxar… Embolicat el cap amb una tovallola va tornar al centre del saló, la perruquera de tanta anomenada ja l´esperava amb les tisores, i amb rapidesa i pulcritud va anar tallant aquí i allà. De tant en tant li repetia “ja veuràs que bé que et deixarem!”. Quan la gran perruquera va donar el tall per acabat li va dir a una de les ajudants que li assequés el cabell, i després encara li va fer uns retocs i se la va tornar a mirar bé. “Què et sembla? Eh que t´hem deixat bé?”. Ella que quasi no havia obert la boca es va mirar pel davant i pel darrera amb el mirall que li oferien, i l´única cosa que li va venir al cap en aquell moment va ser que li havien près el pèl.

Minicontes

El mes de febrer de 2009 vaig tenir l´oportunitat d´entrar a formar part d´un grup amb l´objectiu de practicar l´escriptura. L´objectiu és escriure un miniconte de màxim mitja plana sobre un tema que decidim entre tots i trobar-nos cada quinze dies per llegir-los en grup. Fonamentalment comentem els aspectes i les implicacions que cada un de nosaltres ha donat al tema, sense cap ànim de ser uns professionals. Després es publiquen en un bloc.
Aquí només us posaré els que jo he escrit, i d´aquests encara n´he fet una selecció.
Espero que us agradin.