
Verd, verd i més verd, que l'amor s'hi perd, diuen. I és clar que s'hi perd! Si als voltants del casalot només hi ha prats i boscos, i mai es veu una ànima! L'Alastair voldria marxar d'aquestes contrades. Ja fa molt temps que hi pensa, però en el fons té por, i encara que es queixi està tan acostumat a la solitud i al silenci, que pensa que si algun dia es trobés en un lloc més concorregut no sabria què fer.
Ell però voldria un amor i com que pel verd l'amor es perd...pensa mirant els camps des de la finestra.
Avui ha baixat al poble a comprar. Troba els veïns i amics, es posen al dia de la salut tant de l'ànima com del cos, comenten les últimes novetats. Al vespre torna a casa ja de nit: els prats verds són negres ja. Potser demà...
