essica, Jonàs, Jordi, Joan, Josep, Joana, Josefina, aume, Jacinta,...ugar, joguina, joc...
ove, jovenívol, jovent, joventut...
És que m'ha agradat la Jota.
La Jessica ha tornat a començar amb un altre abecedari.
dissabte, 14 de novembre del 2009
Lletres
essica, Jonàs, Jordi, Joan, Josep, Joana, Josefina, aume, Jacinta,...ugar, joguina, joc...
ove, jovenívol, jovent, joventut...
És que m'ha agradat la Jota.
La Jessica ha tornat a començar amb un altre abecedari.
dimecres, 11 de novembre del 2009
Un viatge a Londres - Minirelats (2ª temporada)
Anada i tornada
Pel Nadal del 1986 vaig tenir l’oportunitat de viatjar a Londres per primera vegada, aprofitant que aquell any la trobada anual de la comunitat ecumènica de Taizé es feia allà. Amb uns companys de la facultat ens hi vam apuntar, més per les condicions econòmiques molt favorables a les nostres butxaques d’estudiant, que no pas per inquietuds religioses. Era també la primera vegada que jo viatjava més enllà del sud de França. El viatge era des de Barcelona en autocar. Vam creuar França fins a Calais. Des d’allà en ferry fins a Dover, ja a la Gran Bretanya. Va ser un del pitjors tràngols que mai he passat. Tota la travessia i fins dues o tres hores després de baixar del vaixell encara notava el cap ben atontat. En arribar ens van repartir per cases de voluntaris de Taizé i a nosaltres ens van allotjar a casa de la senyora Hitchcock, qui de seguida ens va aclarir que no era parenta del cineasta. Estàvem als afores de la city i d’allà cada dia anàvem en tren fins Victoria Station per poder fer les visites que ens havíem programat com a imprescindibles. Vam anar en metro, en els autobusos de dos pisos i a peu. Vam comprar a Oxford Street, vam “tocar” la pedra Rosetta i vam cantar a la Westminster Abbey. Ens haurien fet falta més dies per poder completar la llista, però vam tornar entusiasmats amb l’experiència. De tornada, també en autocar, quan ja érem a França, a l’alçada de Toulouse, va ser com si algú hagués obert el llum. Només en aquell moment vaig ser conscient que havíem passat cinc dies a les fosques: Londres m’havia agradat molt, i voldria tornar-hi, però m’havia faltat la calidesa i la llum del sol que disfrutem més cap al sud.
Pel Nadal del 1986 vaig tenir l’oportunitat de viatjar a Londres per primera vegada, aprofitant que aquell any la trobada anual de la comunitat ecumènica de Taizé es feia allà. Amb uns companys de la facultat ens hi vam apuntar, més per les condicions econòmiques molt favorables a les nostres butxaques d’estudiant, que no pas per inquietuds religioses. Era també la primera vegada que jo viatjava més enllà del sud de França. El viatge era des de Barcelona en autocar. Vam creuar França fins a Calais. Des d’allà en ferry fins a Dover, ja a la Gran Bretanya. Va ser un del pitjors tràngols que mai he passat. Tota la travessia i fins dues o tres hores després de baixar del vaixell encara notava el cap ben atontat. En arribar ens van repartir per cases de voluntaris de Taizé i a nosaltres ens van allotjar a casa de la senyora Hitchcock, qui de seguida ens va aclarir que no era parenta del cineasta. Estàvem als afores de la city i d’allà cada dia anàvem en tren fins Victoria Station per poder fer les visites que ens havíem programat com a imprescindibles. Vam anar en metro, en els autobusos de dos pisos i a peu. Vam comprar a Oxford Street, vam “tocar” la pedra Rosetta i vam cantar a la Westminster Abbey. Ens haurien fet falta més dies per poder completar la llista, però vam tornar entusiasmats amb l’experiència. De tornada, també en autocar, quan ja érem a França, a l’alçada de Toulouse, va ser com si algú hagués obert el llum. Només en aquell moment vaig ser conscient que havíem passat cinc dies a les fosques: Londres m’havia agradat molt, i voldria tornar-hi, però m’havia faltat la calidesa i la llum del sol que disfrutem més cap al sud.
dilluns, 2 de novembre del 2009
L'armari - Minirelats (2ª temporada)
Aventures
Quan va acabar de llegir Cròniques de Nàrnia, la Júlia va correr a l’armari de la seva mare, va enretirar la roba i va tocar tota la part de darrera per a veure si aquell armari li podria servir per anar a un món diferent del seu i passar aventures. Al cap de deu minuts en va sortir ben escabellada i amb la claredat que no hi tenia cap possibilitat. S’hauria de buscar les aventures al món on vivia. Però no tenia germans ni germanes, els pares i altres adults no li interessaven gaire i avui no podia trucar a cap amiga de l’escola per què vingués a jugar. Tenir un amic invisible o imaginari ho trobava una tonteria, i li va agafar una mica de ràbia d’estar sola. Va rumiar una estona i va recordar que al pis de sota hi vivia una nena més o menys de la seva edat, i amb qui mai havia parlat. Es va decidir a baixar i preguntar si podien jugar juntes. Va demanar permís a la seva mare i va sortir a l’escala. Va trucar a la porta i una senyora amb els cabells vermells, molt maquillada, i amb un vestit llarg i de coloraines va sortir al replà. Sense vergonya la Júlia es va presentar i va demanar a la senyora si podia conèixer la nena veïna, que de seguida havia aparegut al rebedor darrera de la dona. La pèl-roja no la va deixar acabar, va començar a cridar i a moure els braços per fer-la fora. La Júlia es va quedar sorpresa mirant la porta quan la dona va tancar-la de cop. Va tornar a pujar i la seva mare que llegia asseguda al sofà li va preguntar com havia anat i si venia sola. Ella va aixecar les espatlles i va dir “Em sembla mare, que haurem d’anar amb compte. La del pis de sota és una bruixa”.
Quan va acabar de llegir Cròniques de Nàrnia, la Júlia va correr a l’armari de la seva mare, va enretirar la roba i va tocar tota la part de darrera per a veure si aquell armari li podria servir per anar a un món diferent del seu i passar aventures. Al cap de deu minuts en va sortir ben escabellada i amb la claredat que no hi tenia cap possibilitat. S’hauria de buscar les aventures al món on vivia. Però no tenia germans ni germanes, els pares i altres adults no li interessaven gaire i avui no podia trucar a cap amiga de l’escola per què vingués a jugar. Tenir un amic invisible o imaginari ho trobava una tonteria, i li va agafar una mica de ràbia d’estar sola. Va rumiar una estona i va recordar que al pis de sota hi vivia una nena més o menys de la seva edat, i amb qui mai havia parlat. Es va decidir a baixar i preguntar si podien jugar juntes. Va demanar permís a la seva mare i va sortir a l’escala. Va trucar a la porta i una senyora amb els cabells vermells, molt maquillada, i amb un vestit llarg i de coloraines va sortir al replà. Sense vergonya la Júlia es va presentar i va demanar a la senyora si podia conèixer la nena veïna, que de seguida havia aparegut al rebedor darrera de la dona. La pèl-roja no la va deixar acabar, va començar a cridar i a moure els braços per fer-la fora. La Júlia es va quedar sorpresa mirant la porta quan la dona va tancar-la de cop. Va tornar a pujar i la seva mare que llegia asseguda al sofà li va preguntar com havia anat i si venia sola. Ella va aixecar les espatlles i va dir “Em sembla mare, que haurem d’anar amb compte. La del pis de sota és una bruixa”.
dilluns, 19 d’octubre del 2009
La desil·lusió - Minirelats (2ª temporada)
El ram
Quina il•lusió quan va veure aquell ram de flors! El dia del seu aniversari! Mai li havien enviat un pom així. Feia cinquanta anys i el dia havia estat fantàstic. De bon matí, els seu marit i els seus fills l’havien despertat amb petons i un felicitats! Per molts anys!
Quan va entrar a la cuina per a esmorzar va trobar un regal sobre la taula. No va ser l’únic. Els companys de feina també n’hi van fer un, el seu germà, les amigues i fins i tot la veïna del replà. I és que cinquanta anys és un nombre especial li deia tothom.
Cap a les vuit, mentre preparava el sopar van trucar a la porta. Va obrir ella mateixa i el noi amb el ram de flors virolades va demanar per la Rosa. El cor li va fer un bót i un somrís li va il•luminar la cara, en cinc minuts li va passar pel cap el bon dia que havia passat. Rosa Martell? Va preguntar el jove. No, jo sóc Rosa Tortell. El noi va fer cara interrogant, va comprovar la seva llibreta i va mormolar un perdó m’he equivocat. Després va girar cua i va entrar a l’ascensor, les portes del qual encara eren no s’havien tancat…
Quina il•lusió quan va veure aquell ram de flors! El dia del seu aniversari! Mai li havien enviat un pom així. Feia cinquanta anys i el dia havia estat fantàstic. De bon matí, els seu marit i els seus fills l’havien despertat amb petons i un felicitats! Per molts anys!
Quan va entrar a la cuina per a esmorzar va trobar un regal sobre la taula. No va ser l’únic. Els companys de feina també n’hi van fer un, el seu germà, les amigues i fins i tot la veïna del replà. I és que cinquanta anys és un nombre especial li deia tothom.
Cap a les vuit, mentre preparava el sopar van trucar a la porta. Va obrir ella mateixa i el noi amb el ram de flors virolades va demanar per la Rosa. El cor li va fer un bót i un somrís li va il•luminar la cara, en cinc minuts li va passar pel cap el bon dia que havia passat. Rosa Martell? Va preguntar el jove. No, jo sóc Rosa Tortell. El noi va fer cara interrogant, va comprovar la seva llibreta i va mormolar un perdó m’he equivocat. Després va girar cua i va entrar a l’ascensor, les portes del qual encara eren no s’havien tancat…
dilluns, 12 d’octubre del 2009
Lletres
Qué preciosa m'ha semblat la M que ha pensat la Jessica Hische!
Aquestes lletres les vaig trobar a través d'un dels blocs que segueixo. Com us deia la setmana passada, això de la xarxa et porta a llocs curiosos i moltes vegades interessants.
I per fi he aconseguit fer un enllaç!
dilluns, 28 de setembre del 2009
Minicontes Les coses eren boniques, la vida no gaire...
El Pere va sortir de la seva caseta de fang, enganxada a un roure centenari dels molts que hi ha al Bosc del Follets. Anava net i polit, amb la seva bossa, i com cada dia va caminar entre les fulles caigudes, disfrutant de la tardor. Del groc més llimona al verd més fosc, les fulles feien soroll quan el seu pas les movia. N´hi havia de moltes formes, algunes senceres i altres trencades. De tant en tant mirava amunt entre els arbres, i veia el blau del cel una mica esmorteït ja a aquelles alçades de l´any. Buscava pedres de formes extranyes, algunes grises, altres amb vetes, les més grosses cobertes de molsa. No es veien papallones com a la primavera, però encara quedaven algunes marietes i formigues, els ocells piulaven i ell era feliç de ser allà. Les coses al bosc eren tan boniques!... Però la vida no gaire. Això li repetia quasi cada dia el seu company, en Robert. Tots dos treballaven a la Biblioteca Central del Follets, eren els encarregats d´endreçar els llibres. Quan no tenien massa feina, el Robert s´asseia a la vora dels finestrals i mirava sempre més enllà. El Pere va arribar a la Biblioteca, va anar cap al taulell, i en Robert no hi era. Hi havia en Martí, l´encarregat. “El Robert ha demanat el trasllat”, li va dir, “avui treballaràs sol i demà ja vindrà el seu sustitut”. El dia es va fer llarg sense sentir els grunys i els sospirs del seu company. Quan al vespre ja era a casa va trucar el carter i li va entregar un paquet i una nota. Dins del paquet hi havia un quadre pintat: era el paisatge que es veia des del finestral de la Biblioteca. La nota deia “Benvolgut Pere, me´n vaig a la Ciutat dels Follets buscant que la meva vida allà sigui tan bonica com les coses que deixo aquí. Et deixo el meu quadre més estimat en dipòsit, perquè penso que algun dia trobaré a faltar el Bosc on vaig créixer i aleshores el vindré a buscar. Robert”.
divendres, 18 de setembre del 2009
Lila que l'amor s'hi enfila
Fa temps algú em va explicar que les buguenvíl·lies són de color lila perquè els hi ha donat el sòl. O que com més sol els tocava es feien més fosques? Ja no me'n recordo, però avui m'ha vingut aquest pensament al cap quan he passat per davant d'una casa amb jardí on en tenien una de molt gran i molt florida, d'un lila intens, molt intens.
De les buguenvíl·lies me'n va parlar per primera vegada la meva tieta després d'un viatge a l'Àfrica, i curiosament aquesta planta va començar a aparèixer en algunes lectures. Planta semi-salvatge, que pel que sembla no requereix gaire atencions, excepte protegir-les de les gelades. No sabia com eren, però només el nom m'era atractiu. Avui aprenc que són originàries de Brasil i que el nom li van posar en memòria de Louis Antoine de Bougainville, navegant francès que la va descobrir en aquell país i va ajudar a escampar-la pel món.
M'agrada el lila, i avui especialment el de les buganvíl·lies que s'enfilaven paret amunt.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)