Minicontes Les coses eren boniques, la vida no gaire...

El Pere va sortir de la seva caseta de fang, enganxada a un roure centenari dels molts que hi ha al Bosc del Follets. Anava net i polit, amb la seva bossa, i com cada dia va caminar entre les fulles caigudes, disfrutant de la tardor. Del groc més llimona al verd més fosc, les fulles feien soroll quan el seu pas les movia. N´hi havia de moltes formes, algunes senceres i altres trencades. De tant en tant mirava amunt entre els arbres, i veia el blau del cel una mica esmorteït ja a aquelles alçades de l´any. Buscava pedres de formes extranyes, algunes grises, altres amb vetes, les més grosses cobertes de molsa. No es veien papallones com a la primavera, però encara quedaven algunes marietes i formigues, els ocells piulaven i ell era feliç de ser allà. Les coses al bosc eren tan boniques!... Però la vida no gaire. Això li repetia quasi cada dia el seu company, en Robert. Tots dos treballaven a la Biblioteca Central del Follets, eren els encarregats d´endreçar els llibres. Quan no tenien massa feina, el Robert s´asseia a la vora dels finestrals i mirava sempre més enllà. El Pere va arribar a la Biblioteca, va anar cap al taulell, i en Robert no hi era. Hi havia en Martí, l´encarregat. “El Robert ha demanat el trasllat”, li va dir, “avui treballaràs sol i demà ja vindrà el seu sustitut”. El dia es va fer llarg sense sentir els grunys i els sospirs del seu company. Quan al vespre ja era a casa va trucar el carter i li va entregar un paquet i una nota. Dins del paquet hi havia un quadre pintat: era el paisatge que es veia des del finestral de la Biblioteca. La nota deia “Benvolgut Pere, me´n vaig a la Ciutat dels Follets buscant que la meva vida allà sigui tan bonica com les coses que deixo aquí. Et deixo el meu quadre més estimat en dipòsit, perquè penso que algun dia trobaré a faltar el Bosc on vaig créixer i aleshores el vindré a buscar. Robert”.