Els miralls de la Lídia
La Lídia es va llevar i com cada dia el primer que va fer va ser mirar-se al mirall. Era tan guapa! Tothom li deia que ho era molt de guapa. Des de ben petita, els pares, els avis, la família en general, coneguts i desconeguts sempre li havien dit. Quan anava creixent la cosa no va canviar. De maneres diferents només rebia comentaris sobre la seva bellesa: ets preciosa, quins ulls tan expressius, et vas fent gran i més guapa… Si tothom li deia, per força havia de ser guapa. La Lídia n´estava tan convençuda que sempre va pensar que quan pugués es presentaria a Miss Univers. Res de passar primer per Miss Bages o Miss Espanya. Ella aniria directa al cim de les belleses! Però aquell matí quan va sortir de casa i es va trobar a la veïna del primer segona amb el seu fill de quatre anys, el nen li va dir:
-Lletja! La Lídia no en va fer ni cas! Quan era a la porteria es va tornar a mirar al mirall. Però si estava súper bé! Camí de l´institut continuava sentint aquell lletja i per fer-lo callar es va anar mirant a tots els aparadors per recomprovar la seva bellesa. Només arribar a l´institut va anar al lavabo per tornar a veure´s reflectida al mirall i assegurar-se que continuava sent la més maca de casa, de l´escola, del barri, la qui podia arribar a ser Miss Univers. Aquell lletja, però, li havia fet mal i li va fer trontollar el seu convenciment de ser de veritat tan guapa.
Es va mirar i remirar, de perfil, de front, fent cares i carotes. Res! Definitivament ella era guapa i ningú la podria convèncer del contrari. Quan va surtir del lavabo va veure en Marc amb la seva colla d´amics. Ell sí que era guapo, i simpàtic! va pensar la Lídia. Però no semblava que en Marc tingués molt interès per la Lídia. Pensarà que sóc lletja? va ser la seva pregunta just abans d´asseure´s i començar la classe de mates.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada